Poques paraules surten
                             de les boques en calma.
            BARTOMEU ROSSELLÓ-PÒRCEL

Dins canastrells de préssecs pansits beus l’alcohol que tiba els llençols sollats de la nit.
     Rosats celatges de l’aurora diuen els topònims de la violada geografia de la memòria.
     Sols podem designar (ja ho saps) allò que més ens estimem mentre som fidels als orígens de la veu callada que ens crida.
     Tot forma part d’unes mateixes regles. Tenir davant el foc de la farga cruspint-se les martellades rítmiques que menen els carrers de la ciutat al moll on les barques sondrollen somnis. Enfirlar-se al capdamunt de la cucanya o cabussar-se calaixos endins de la memòria.
     Diràs el teu món o el dels altres (tant se val) movent amb ànsia les aturades aspes dels vells molins de la frontera. Diràs aquest món acomplert dins la mirada, que té els límits justos de la mirada clara, el contorn precís d’uns llavis en calma...