L’oratge de la tarda porta besllums dels rostres ja escolats pels portells dels marges muts. Del clos ombrívol venen bafarades del fang dissolt per l’envestida de l’ona  bròfega, mentre les mans destravades del paisatge mesclen desficioses els colors de l’enyorança...
     Del mapa regirat de la nit verge cauen sostres d’engany, però ramells de gratitud creixen ufanosos a les feixes apartades del renou i blanques ombres desfilen pels viaranys de la memòria, com una barca plena fendint la superfície llisa del record, o l’alfabieta secreta on ja no hi queb cap més dolor...
     Una calitja neutra evoca damunt dels objectes de cada dia l’esforç perdurable contra l’oblit o el no-res.
     ¿No sentiu la xeremia sembrant l’afany enmig del prat, o aquesta sínia que poua l’ànsia del fons del temps?
     Què diu el silenci a la frontera dels mots? I aquest mur invisible, però que, tanmateix ens separa?
     El que veiem, és de debò sols l’aparença del que no veiem?