Aquesta és la vida que brolla pels verinals de la memòria, i corre, lleugera, cap als palmells on la conquista funda l’ànsia, breu simulacre que basteix un territori de silencis als límits de la incògnita, on el blau esquerp de la maregassa s’emporta enllà de l’ombra l’espurneig que encén l’alimara del desig.
     A la sang collada del record creixen dies llargs com una presó, fil ferrades brodades pels fils del dolor que sura part damunt del temporal.
     No mireu el desert que s’estén com una pesta per les mans desavesades a l’intercanvi o al goig dels amors clandestins.
     Damunt l’escuma opaca de la ràbia crepiten boques famolenques brandant la torxa que un vent generós revifa.
     Despietat, però, és el tràngol que corona el desesper, l’àncora freda del temps que carn endins s’enfonsa, cerca racons inconeguts, reté amb força els grafismes que els núvols dibuixen.