Agafes amb fermesa la torxa que t’obre la senda del retorn. Veus alfàbies curulles de joia arrambades a un racó de l’estança on la teva mare, pacientment, confegia vànoves de ganxet que després decoraven nobles mobles a les cases principals de ciutat. I calles i escoltes i mires. Després, sense descompondre l’escenari, demanes què s’ahn fet els puntals dels records, on han anat a parar les armelles de la memòria.
     Golut grates la grava dels marges xops de rosada matinal, ajupit entre mates irisades per presagis que t’espanten. Ja no ignores la desfeta que mena al desert agitat del tràngol.
     ¿Qui desarà des d’ara la joia compartida al jardí que un temps va ser refugi del secret de la vida?