A M. Beltran

Amb vent del nord el vell xiprer grinyola
i perd les fulles seques ja ben mortes
quan fa poc foren verdes a les hortes,
abrigant-les del fred que les immola.

La saba que fineix en branca sola,
dels líquids destil·lats a les retortes
dels bacteris del sòl en fa ús com portes
de l’endemà amb secreta cabriola.

Atent bruny el filòsof  la lent corba,
com la natura degluteix aspriva
el record que fou útil. Pensa en l’orbe,

la idea o l’humus, llepa amb la saliva
el mineral somni que el gust contorba
per fèrtil, tot guarint-se amb la invectiva.