A la memòria de M. A. Botella

En l’alta nit suant dins la tenebra
pens en la vida fuita que és sols meva
colpit per sems records sense cap treva,
sense saber el sentit d’aquesta febre.

Sols coneix l’or el silenciós orfebre
que de l’escòria el metall relleva...
Com el dolor que els meus companys de lleva
feren cristal·litzar amb senyals de gebre.

I jo, malgrat que sigui ara un cadàver
d’il·lusions i somnis envejables,
quan la lluna del ple és sobre Monnàber,

cerc mots sencers de formes raonables;
com els toscs estris fets per l’homo faber
per caçar dins boscatges perdurables.