A Carles Rebassa

Hi ha una sèrie d’arts essencials i anteriors a totes les altres. Són aquelles en què sols cal el cos humà per imaginar, recordar i expressar l’obra. Aquestes comencen per la dansa, el ritme de la qual ens porta a la música pel viarany del crit de la veu humana. Els dos conceptes, ritme i cant, fineixen a la fi en la poesia amb el mot sacrificat.

Òbviament, l’home pot partir de si mateix cap a fora, omplir de pigment la mà i gravar-la amb gest potent a una superfície de roca o paper: però això és ja artifici. I la complexitat creixent ens farà arribar al cinema o l’òpera, on tantes arts s’ajunten en assemblatge feliç.