Als prats de la Universitat es deixa créixer l’herba a lloure. De tant en tant es talla com si fos gespa, però just abans tenen temps de florir les malves, les roselles i les cama-roges. Aquestes, de gust amarg, són la xicoira: Planta de la família de les compostes, espècie Cichorium intybus, de tronc dret i flexuós, fulles molt peludes pel raquis, les inferiors runcinades i les caulinars lanceolades, i flors blaves. Les arrels assecades s’empraren a la postguerra com a substitut del cafè en el racionament de l’esperança. Les corol·les blavoses suren dins una inflorescència verdosa, vellutada i tortuosa amb l’estètica de l’ikebana. Ací i allà les flors fan un esclat com si fos un crit dolç. Jo hi camín a la vora, just quan baix de l’autobús, em marquen amb bellesa que ha passat un any més i jo encara som aquí, i que els brots tortuosos de ma vida poden oferir petits pètals d’un color inversemblant.

24 de maig de 2008