Era un cavall noble i bell, blanquinós amb motes color marró i una gran cabellera. Era un poltre trotador però no corria gaire, malgrat que era disciplinat en el seu pas de marxa, no galopava però no anava aviat.

Va venir de França un menador important, duia les regnes amb seguretat, després de la cursa ell mateix netejava el cavall de la suor mantegosa de l’esforç, i amb alcohol etílic amorosament li eixugava tot el cos de forma i manera que l’animal se sentís estimat amb l’esperit. Es va adonar que tenia tanta força, que amb les peülles de darrere s’encetava la pell de la cames davanteres, i el dolor el returava. Va encarregar un ormeig fet de cuiro fort per protegir-li les cames, a partir d’aleshores Oscar CII va començar a córrer més bé que cap altre animal de l’hipòdrom de Palma, amb marques com 1′ 23″ per quilòmetre, i es va convertir en un semental apreciat.

Tantes voltes he pensat en això quan he vist morir amics, els més nobles, els més intel·ligents destrossats per la capacitat de comprensió de la realitat, que no els deixava viure. I no són ja vius, alguns dibuixaren, altres feren versos o foren actors de teatre, però molts sols vivien. I la seva existència feia aquest món més bell i habitable. I jo som viu malgrat que encara ignor de quina matèria és fet l’aparell que em permet caminar sense destrossar-me les potes de l’ànima. Quan llegia Howl d’Alan Ginsberg desconeixia que viuria la mateixa experiència. I ara, tot sol, amb qui puc parlar? Sols amb els ocells del jardí que nien dins els espais de la memòria.