Sols hi ha un sistema d’ensenyament eficaç, el de l’aprenent, que a hores d’ara sols utilitzen els músics: tu toca i jo et diré si desafines, jo t’ajudaré a posar els dits sobre les cordes del violí i et diré com has de manejar l’arc. Així, el vell fa d’espàrring del jove esquivant els cops de potència amb la comprensió profunda d’allò que l’adolescent ignora. Sols té un inconvenient: és un sistema molt car, impossible per al món modern.

Per tant, igual que de les gallines del mas que anaven a lloure, i la feina era cercar els nius on ponien, es passa a un procés industrial en què totes viuen a una petita gàbia, el mateix es fa amb la docència: s’estabula l’alumne a un pupitre i, en lloc d’una interacció directa, es fa una representació teatral amb decorats de guix o un poc de cinema amb l’ordinador i el PowerPoint. Però devora una aula n’hi ha una altra i així successivament, els escolars podrien ésser com molècules contingudes dins una canonada que sembla portada cap a la torre de destil·lació de la refineria de petroli. Així, la primera fracció del destil·lat seria com la benzina, bona per a tot. La segona alíquota seria fruit de les pressions extremes, de la reordenació confusa de les idees, és a dir, a base de premudes, s’arribaria a la fi volguda o l’aprovat final. Les restes són com l’asfalt que es vessa sobre les carreteres amb la voluntat que els cotxes vagin suaument aviat com el temps. Però no parlam d’hidrocarburs d’alt pes molecular que són negres i brillen amb esclat amb el toc de la llum: enraonam de persones que ens miren regirades amb els ulls oberts demanant clemència.

3 de gener de 2010