en resposta a un poema seu sobre Lleida.

La meva Lleida no és la teva. Més encara,
ara, de lluny la veig, no tan dura i més clara,

la Lleida enlluernada dels cireres de rosa,
on la primera abella tremola quan s'hi posa.

Dels caminets fondals olorosos i frescos,
dels àgils hortolans, franciscans i morescos;

on les paraules tenen un tornaveu de flautes
i el càvec és la proa dels eterns argonautes.

On guarda cada mà durícies dels seus avis.
Revinguda hortolana amb una rosa als llavis,

generosa i alegre. Vora el riu que bressola
la seva vida neta de ciutat camperola,

coronada de pàmpols i d'oliveres bruna,
també sap, a les nits, fer versos a la lluna.

                       Desembre 1936