Com una aigua tranquil.la reflecteix, cap al tard,
            els núvols, els cignes i els saules,
jo veig passar pel llac prodund del teu esguard
            l'ombra de les teves paraules.

Fins la paraula més difícil, els teus fulls
            que fàcilment saben donar-la!
Quan, al fons, dels silencis, la busques i et reculls,
            la teva mirada ja parla.

Per això quan, abans de deixar-me, somrius,
            emmudits els llavis de rosa,
al mirall dels teus ulls el mot que ja no dius
            insinuar-se encara gosa.

I també com un cel desemboirat i ras
            la teva mirada és tan bella
quan en tot l'infinit del seu camp no hi ha pas
            cap més presència que la d'ella.

                   9 d'agost, 1937