Sé que hauré d'oblidar, per poder-te comprendre,
les paraules que he après amb la carn d'aquest món,
o Déu silenciós, que de música i cendra
ordenes un llenguatge darrera del meu front.

I és sols a mi mateix que em sembla cega i vana
com una àliga viva dintre d'un pou colgat,
aquesta opaca, estèril, borda paraula humana.
Tu tal volta comprens el jou que ens has donat.

Fràgil arpegi, acord de la teva arpa immensa!
Menysprear-la, potser seria més que un crim.
Però jo vull fugir d'aquests mots on morim,

i somniar la llengua d'una major naixença
on sigui cada síl.laba com el batec d'un cor
fent ritme en el torrent d'una sang que no mor.

                    20 de maig, 1939