Comença un capaltard d'acabaments d'estiu.
Una noia va sola per un camí i somriu
quasi sense adonar-se'n. Pensa en tots el que estima
i la lluor del sol a la més alta vima
se li emporta l'esguard enlaire. Cull, al pas,
brots d'espígol morat, flairós com el seu braç.
En descobrir un erol ple de mates florides
s'enfila rost amunt, i un cop les ha collides
deixa la garba a terra i seu per reposar.
La vall és, als seus peus, un somriure molt clar
i ella, és clar, li respon amb un altre somriure.
Llavors pensa en els cartes que no té temps d'escriure,
en tants amics que són tan lluny d'aquesta llum.
De l'espígol li arriben onades de perfum.
Com un infant s'allarga de cara al cel, i es posa
la garba més flairosa per coixí. Quina cosa,
veure el cel, ajagut cara al cel, tan pregon!
Déu meu, i que olorosa la terra d'aquest món!
El sol ja és post. La tarda més íntima i més vasta 
sembla a cada moment. Una llum viva i casta
retalla núvols, arbres, carenes i conreus
i tot sembla que parli -oh, pau de tantes veus!