En lo piset més humil 
del carreró de la Cera 
canta una mare gentil, 
com aucell en primavera.

Canta una hermosa cançó, 
la de l'Infant i la Dida, 
tot abraçant l'infantó 
que les llàgrimes oblida.

Son espòs està ferit 
ajagut en una estora; 
ahir vengueren lo llit 
per traure la fam a fora.

De flassades i llençols, 
fa deu dies que no en tenen; 
un los ne resta tan sols 
que empenyaran si no venen.

Per menjar no tenen res, 
per cremar ni un brot de llenya; 
com no s'ha d'encendre més, 
lo fogó també s'empenya.

L'infantó no té bressol, 
la mare no té cadira, 
mes canta com rossinyol, 
però son marit sospira.

-Per què, esposa del meu cor, 
per què tan alegre cantes, 
quan jo conto amb greu tristor 
mes penes, ai!, que són tantes?

De tant com a casa he vist, 
joies, mobles i moneda, 
sols la creu de Jesucrist, 
tan sols la creu nos ne queda.

Mai més podré treballar, 
sempre creix ma malaltia,  
jo me'n vaig cap al fossar, 
i ai!, hi vaig amb companyia.

I nostre fill, ¿què farà, 
tot solet, sens pare i mare? 
per ell un arbre hi haurà 
que amb la seva ombra l'empare?

I tu cantes? Valga'm Déu!
vols que ma pena s'ignore? 
Per què cantes, amor meu? 
-Perquè el nostre fill no plore.