Ja fa quinze anys, des del balcó de sobre 
     te veia al primer pis; 
no estaves, ai! com ara, vell i pobre, 
     baldat i malaltís.

No era ton llit un catre, com és ara, 
     sense coixí i llençols; 
no se't menjava el sofriment la cara, 
     ni tos vestits la pols.

Un niu d'aranyes no era, no, ta arcova, 
     oberta com un camp; 
no robava lo fred la teva roba, 
     tos aliments la fam.

Pobresa de Jesús tan estimada, 
     com t'avorreix tothom! 
d'altres virtuts esglaia la mirada, 
     de tu ja esglaia el nom.

Ta escala és de rajol, era de marbre, 
     i avui no es gasta tant; 
fins, dintre el bosc, quan cau a terra un arbre, 
     los aucellets se'n van.

I amunt, del primer pis, niu de tos pares, 
     pujares al segon, 
que l'endemà per lo més alt deixares, 
     llençat pel mar del món.

De l'escala los pisos, a sa onada, 
     pujares d'un a un, 
fins que el terrat prengueres per estada, 
     no havent-hi més amunt.

Tu la ciutat, de cap a cap domines, 
     mes ella a tu no et veu; 
sols te veu una estela entre boirines, 
     guaitant com ull de Déu.

Qui et visita allà dalt? les aurenetes 
     que passen tot cantant, 
com passen per la terra los poetes, 
     los cors aconhortant.

Ahir també te visità l'Altíssim 
     en mans del sacerdot, 
i, al dar-te l'òscul de l'amor dolcíssim, 
     apar que et deia eix mot:

"Vine; del món, que de son si et desterra, 
     lo cor és ben crudel; 
mes, amunt! si t'allunyes de la terra, 
     t'acostes cap al cel."