Al cim d'un promontori que domina 
     les ones de la mar, 
quan l'astre rei cap a ponent declina 
     me'n pujo a meditar.

Amb la claror d'aqueixa llàntia encesa 
     contemplo mon no-res; 
contemplo el mar i el cel, i llur grandesa 
     m'aixafa com un pes.

Eixes ones, mirall de les estrelles, 
     me guarden tants records, 
que em plau reveure tot sovint en elles 
     mos somnis que són morts.

Aixequí tants castells en eixes ribes 
     que m'ha aterrat lo vent, 
amb ses torres i cúpules altives 
     d'evori, d'or i argent:

poemes, ai!, que foren una estona 
     joguina d'infantons, 
petxines que un instant surten de l'ona 
     per retornar al fons:

vaixells que amb veles i aparell s'ensorren 
     en un matí de maig, 
illetes d'or que naixen i s'esborren 
     del sol al primer raig:

idees que m'acurcen l'existència 
     duent-se'n ma escalfor, 
com rufagada que s'endú amb l'essència 
     l'esmusteïda flor.

A la vida o al cor quelcom li prenen 
     les ones que se'n van; 
si no tinc res, les ones que ara vénen 
     dieu-me què voldran?

Amb les del mar o amb les del temps un dia 
     tinc de rodar al fons; 
¿per què, per què, enganyosa poesia, 
     m'ensenyes de fer mons?

Per què escriure més versos en l'arena? 
     Platja del mar dels cels, 
¿quan serà que en ta pàgina serena 
     los escriuré amb estels?

          Caldetes, 10 de gener de 1883