A M. P., in memoriam

I 

No deixis pansir 
les sines d'aquesta hora, no permetis 
que declini insultant la corba 
d'aquesta espinada feta de segons: 
vull beure l'aigua dibuixada 
dels teus malsons, escoltar sempre 
aquest silenci que vessa com cabells, 
palpar -com qui pren un bany 
de pols i llum entre els vels de l'aire- 
aquest racó de mai amb mans de porpra. 
  
  
II 

S'envola l'ocell 
                          i cau la fulla. 
                                                   Un nigul 
                          enfosqueix la vall. 
I tu ja no hi ets. Ara 
el teu cos és l'arena 
que s'escola poc a poc, 
                          l'arena que s'esgota 
                          dins el puny cristal·lí: 
                          el meu temps, serena 
que m'amara lentament, espessa 
boira irreal que em furta 
                          la forma i l'ombra. 

¿Quin estrany ésser 
dins nostre esguard dissecat 
sura talment les papallones?