A. R. 

Et veia sola, 
                     al centre d'un immens 
                                                         espai de gel; 
estaves dreta, immòbil, 
                                      mirant fixament 
cap a l'altra banda del sol, 
amb una mirada nítida, balmada, 
com d'un que acaba d'ésser 
                                           llançat dins la llum; 
i una basarda cruel, antiga, 
anava prenent-me a poc a poc, 
                                                    robant-me... 
                   perquè la teva solitud era 
la solitud 
                   i tu eres totes -terrible 
                   conjunció de llavis 
                   fent un mateix gest, un horrible 
                   somriure inhumà, 
i jo, que cada cop era menys, remembrava, 
perdent-me per sempre 
en la nit desfregada 
                                 de l'única heretgia, 
els teus petits, ridículs 
paranys de fembra, 
                                 els teus ritus, 
                                 tota aqueixa pobresa 
amb què el déu va fer els seus esclaus, 
el regal de la vida.