Calla, Azbe, i escolta
                                     aquest silenci vast,
ferit d'aromes i colors terribles.
Ara és el temps
                           que els arbres s'equivoquen
i els ocells, desesmats,
mosseguen les tres cares de la nit.
Ningú no resa
                         dins la casa dels somnis.
Ningú no cau pels escalons del cel.
I la precisa
maquinària del temps, fulgent prodigi
de peces i engranatges, va girant
de cap enrera,
                         roent, xerriquejant:
Torna la llet
 a les sines pansides; lentament
la carn es despodreix i les arbredes
arrelen cap al cel;
                               la llum
retorna cap al sol, passant la lluna,
i un déu de pedra
                               sura sobre el mar.
Tu i jo,
dolça i tràgica Azbe,
                                    encara no hem nascut.