Voldria que haguessis, Carlota, 
fingit la nit per l'amor d'un mal bac, 
que amb una blana 
                                 pietat com d'abisme 
haguessis deixat créixer en els teus ulls 
una espurna de llum 
                                 i ara pogués, jo, 
nodrir amb ombres de sucre un so sense memòria, 
esquiu i pur. 
                    Voldria que em semblessin 
                    estranys 
tots aquests caps, aquestes llengües negres: 
que una seca 
solitud no me'ls fes pròxims, tots aquests noms 
perduts entre els monòtons 
guinyols de l'esvinçada 
                                         roda dels dies: 
Malfas, Saclas, Jasconius, Baliel... 

Però tu, oh dolça Namrael, mare sensata, 
em mires, 
                  amb l'esguard ple d'ocells, 
                  plorant moll d'os, 
                                               cabells i diminuts 
fragments de sedes.