Mai no he begut 
l'alcohol dels justs dins polsoses tavernes, 
mentre sonava 
entre els plecs de la llum una música freda. 
Mai no he dit, sem i inebriat, 
mirant una ombra que passava: 
"Heus ací l'ornament, la tempesta, 
el veritable déu gronxant-se entre dos blaus." 
Mai no he cregut 
sentir dellà els llindars un fressejar luxós 
ni he imaginat 
fulgents casoris de tenebres 
ni els fumerals d'un príncep 
ni el turmell maltrencat d'una princesa. 
Els meus records són de pedra: 
ni un fil de lava 
serpentejant dins els congosts 
de la memòria, 
ni un sol muriac ajupit dins la fosca. 
Ara, algú se'n va deixant la porta oberta 
i entra un celistre fred, que a penes sent. 
Quiet i buit, contempl el que m'envolta: 
per sobre el meu front 
no s'hi enlairen sis llunes 
ni al meu costat abeura 
la fràgil verge una àliga gegant. 
Un cansament rosat ha enquistat els meus membres. 
Ja no dic res. En somnis, 
   els ossos em floreixen.