Damunt la terra humida, la rosada 
s'esvaneix lentament, deixant 
dèbils rastres de llum dins els ulls dels ocells; 
a poc a poc, les ombres s'encongeixen 
com animals en zel cap a un fràgil migdia 
-i cap oratge no torba el seu llanguit. 
Ara, la nit és un miratge 
on encara es pot llegir el nom de les constel.lacions 
("Pega'm, però no em facis mal") 
com en un vell gravat 
sense a penes color, sense fondària... 
("Però, si de sang visc? 
No sents, rera l'obscura nuvolada, 
el carro del Sentit, sotraguejant") 
Andròmeda, Pegàs, el Cigne...