Hi ha un rom antic pel qual bé donaria 
tots els alcohols de França, un rom molt vell, 
que entenebreix i esbalça, esput vermell 
d'un déu malalt, sol de l'estrangeria. 

No hi ha a l'Infern beuratge més serè 
ni dins els Cels més impura ambrosia, 
avorta parts i engendra bogeria 
i al fons dels sots als morts torna l'alè. 

I cada cop que el bec em sembla viure 
fa dos-cents anys, o dos mil, tant se val: 
Som serf d'Odi, d'Ashaqlun tinc el riure; 
fa fred, som a París, em dic Nerval.