Negres ocells cerclegen dins l’obscur
traçant dins l’aire signes que no entens.
Ets al balcó, de nit, mirant l’estranya
harmonia de tot, embadocat.
Els vells miratges
que et veren créixer han mort
i en el seu lloc un doble buit germina.
Ets com abans, just al principi: orb,
al fons d’un balm palpejant els finíssims
murs del teu clos, traçant, sense voler,
signes incerts dins la fràgil tenebra.
L’eternitat és ara.