Aleshores vam haver de partir cap a extensions més vastes,
car allà on érem tot ja havia finit.

A trenc d’alba, carregant caixes, les obreres somriuen sense cap motiu.
Durant molt de temps ens sorprengué aquell somriure,
els pares ho digueren als fills
i els fills als néts i els néts als seus besavis, i en algunes contrades,
des del calitjós mar fins a l’ombrosa serra,
a poc a poc es congriava l’inici d’un cant:
A trenc d’alba, carregant caixes, les obreres somriuen sense cap motiu.
Fins que alguns, ben bé sense voler,
entengueren aquella fràgil simplesa i el seu conhort,
i encara que foren pocs i entre ells mateixos a penes s’ho digueren
a poc a poc es deixà d’escoltar aquella antiga tonada
i aquell estrany somriure esdevingué a penes un oblit,
que algun orat només, perdut per les garrigues, de tant en tant siulava sense esment.