La poesia es menja l’impossible i el vomita enmig d’una plaça. 

A la mestressa Poesia: / Ets matussera, sapastre, destralera! / Cosa fina, rebonica, 
ballarina! / M’agrades així, elegant bruta de fang. Un cop, a cop de martellada 
dins l’entranya, morí vivint la mort d’un trobador que anava sol trobantho 
tot de sol a sòl. Un altre, torní a morir desfent-li el crim sota el martell. 
De nou, la mort m’esdevingué hàlit suau parint un mot gestat amb terra. I 
a voltes la sento cantar per entre la gent tornant de la plaça o la veig que se’n 
va quan entinten papers amb punyals i misteris eixint del glatit que un all, 
la rima, l’amor i la lluna provoquen al ser, ser de nit dins de la nit, ser veritat 
dins la foguera, ser una cosa tocant les coses, no ser res mirant-ho tot i 
omplir-ho tot mirant el buit! Ens la passem morint, ens la passem matant, 
el que passa abans d’escriure mor en l’espetec de les paraules dins la sang. I 
potser és que en sóc addicta, a la lògica del vent bufant el riu i a lo foll de les 
paraules ‘nar fent món, puix disparo olives cap al cel, m’és motiu el roigfoscant, 
llanço colors dins la ferida, vull un llamp, marfonc la por, conec un 
llop, pujo l’escala, m’invento un pont, trenco la nou, em bec un pou, estim 
el nin i sóc la nina que seu al banc vora la riba ‘nar tirant rocs fent rigalets 
quan ve la vida, baixant pel riu…