(...) I jo em deman, 
qui les porta, moribundes, mar atzarosa, fins a mi? 
EMILI SÁNCHEZ-RUBIO 

Jo crec que són elles les que s’hi porten 
amb cos de balena 
amb ulls de sardina 
i amb pell de sirena 
fins allà al fons 
al fons de la mar 
la mar del voler 
del joc de la veu 
del truc de l’amor 
i que a sobre s’hi aboquen 
i no aguanten el pes 
i els cau l’esperit 
que tot enaiguat els queda molt fi 
tan fi com d’alga 
d’alga entre onades 
que és com un vers 
i d’aigua salada 
fruint entre cames 
allà on l’univers és l’infinit 
dit tot a crit a crit de plaer 
però esbudellat dins la balena 
i enllagrimat per la sardina… 
Jo crec que són elles les que s’hi duen 
endins a la platja 
a la teva platja 
potser un mal miratge 
però de platja tova, de mal caminar 
i a més ho fan nues 
i cerquen el sol que creuen que tens 
i tenen raó, te l’has quedat tot 
i sí que ho fan nues 
el cabell se’ls embulla 
les mans s’esfileguen 
el cor se’ls inunda 
i la mort és de fang, de roc i petxina 
allà endins la platja 
o al fons de la mar 
on el naufragi serà amarg 
però l’amargor serà d’amor 
l’amor serà la barca 
i mar endins, els pescadors…
 

Avui,
com diu en Josep Palau i Fabre,
als Quaderns de l’Alquimista, 
d’en Joan Ponç,
col·laboro amb el ratpenat,
col·lecciono el rar
i em converteixo en la confidenta del diable.