l’astre de foc i ambre
            li entrava de ple dintre la cambra
           i ella nua, amb delícia,
          s’abandonava a la fulgent carícia.
         De tant donar-se a aquestes dolces manyes
        va ficar-se-li el sol a les entranyes.
                       Joan Maragall

El balcó de l’antigor era un balcó.
Una bèstia bramulaire de granítiques escates,
ales de gall molt indi, dents de ratpenSat
i cresta amb llargues pues, des del clatell fins a la cua.

El balcó del temps poc ja era quasi comestible.
Era fet de llum d’orgasme i tot ple de flors de l’aire.
I el forjat era de vent enramant foc,
cremant la idea, que en combustió és dona vella
i brama més, molt més encara, que l’animal de l’antigor.

El balcó d’abans d’ahir volia ser balcó.
Una estructura quasi cúbica
tota oberta obrint la llar,
baranes davant, rajol roig encès,
espera d’hivern, tenint-hi persianes,
el lloc de fer-s’hi amic, de cridar el veí,
d’estendre-hi l’abric, d’albirar-ho tot,
de beure’s l’espai.

El balcó d’ahir vivia poc estructurat.
Començava a ser poc cúblic,
a treure’s les baranes,
a incendiar-se tot el roig,
a desentendre’s tot ell tot,
a despullar-se de persianes,
a enamorar-se de l’amic,
a albirar-ho tot borrós
i a embriagar-se d’univers.

El balcó del dia nou comença a no ser balcó.
S’enyora ma senyora –que sóc jo-
de no ser-ne –de no ser-me-,
i diu prou, m’hi nego, me’n vaig, canvio,
vull vol, voler, volar, buscar

pel temps era temps
en el balcó se m’hi ficava el vol en tota jo,
em prenyava de llum
i el nin que naixia
tenia més set, més set d’univers…

Temps Era temps m’era, i em sóc, balcó.