Se us apareixen les muntanyes dins l’esprit
quan el vent se les menja amb vostres ulls.
Prô Sant Onofre, intacte,
us diu que hi és i veu Norfeu.
Norgeu us veu i us assenyala,
la pluja us toca vora mar,
el cel es llança dintre seu,
sentiu el corb damunt la closca
d’un Cargol que us és el centre
de la plaça més antiga del parlar.
Sota el balcó passa un gavià
anant al port de pre-nosaltres,
de quan ja hi érem
dins el cos del gallinam
i en el puc que hi ha en els ous.
S’està esborrant el muntanyam.
Sota el balcó, tu em dius que té piquets la mar
i ell sent que vós haveu de ço tals sentiments
com fort destral ha de tallar molt fust.
L’orquestra calla.
Tu i Ausiàs March, sota la pluja.
Jo, de lluny, endevinant-vos…
I aquí en l’endevinalla també hi plou,
car el misteri no sabut de l’estimar-te
regalima en la ciutat que no té sol
fins que se’n va.
L’orquestra calla.
Per ‘qui, també un gavià…