Te m’enduies i dormíem a terra en una espècie de paller sense palla –de raons sense consciència- i no existint –només forat. En un racó d’una cambra sense porta, ens estiràrem. El reflex de l’astre ens tocava les cares i ens envestia la nit. Et veia els braços. Em deies que aquests eren els altres camins de l’amor. Amb la pell a la pols, semblaves un àngel. M’imaginava sortint, ja sense mal, de dins les pells d’una ferida, d’un immens carnesqueixat que ja no cou. I tu, caigut, fent-te més àngel, em posaves la mà allà on la cua es va perdre. Jo t’escoltava la por bressolant-te amb la mà blanca. Em deis “vine, serem el temps”. Et feia “sí”, descambuixada amb la mà torta. I érem l’espera: el punt abans d’arrencar el bull.