Diguéssim que de cop, sense pensar-ho, he picat al pany del cel. I m’han obert, sí, m’han obert tres àngels de veritat. “Passa”, m’han dit, i la veu era bonica, era forta i clara alhora. I he tingut por. Un tremolar terrible m’ha envaït l’únic poc seny. ¡Ai! allò era el paradís: l’arbre fruiter, la sorra fina, la mar en calma, la vida arreu. He descobert, tocant el cel, el que és el pànic. He conegut l’espant ardit de qui és poruc. “Me’n vull anar”, els he dit. “No marxis, que allà, just darrere el fenollar, hi ha mal, patir, dolor…” Llavors, tot sol, car ells feien ganxet davall un pi, m’he acostat al fenollar i en l’instant que volia prendre’l se m’ha fos entre les mans. Meravellat, m’he girat i he vist que allà on eren els àngels hi havia tres rocs: basalt, llicorella i malaquita. M’hi he apropat, m’he assegut damunt el gros i he parat taula al meu costat: pa, vi, sucre i una figa mig pansida d’aquest lloc. Havien cosit un vel antic per al seu amic l’home de terra. He menjat, m’he enfangat i m’he adormit.