Llavors no vaig entendre’t i vaig pensar que em feies fora i vaig ficar-me en el racó amb la teranyina i amb el fil del mocador que era tant teu i amb què et tapaves quan la nit se feia nit, perquè la nit a voltes marxa i de l’anar-se’n algú en diu «quin dia més clar», i vaig ficar-m’hi feta un nus i vaig ficar-m’hi per aprendre a fer ganxet i per aprendre’n de l’aranya i per aprendre, tot teixint, a caçar un llamp o una destral com ella mosques. I vaig anar-me’n fent soroll per si les pors se m’hi gastaven i per si els crits feien cançons i les cançons feien ballar-te, que ballant tothom s’entén. A més també vaig fer el soroll per si el meu xiscle et feia set o almenys picor però tanmateix el que voldries, vaig pensar, seria un riu per abeurar-t’hi o anar a gratar. Llavors vaig creure que per rius, posats a dir-ne, diries aquell on bufa el vent i un ho perd tot: queda només amb la mirada cap als joncs i amb el desig de fer-ne flautes i amb el vent menjant-s’ho tot, també la pena i també el trau de no tenir-ne. I no et pensis, que després, no vaig quedar-m’hi en el racó, que vaig fugir-ne, que l’entendre’t no és tan tou ni tan bonic ni fa tant mal, que l’entendre’t és no entendre’t i, sense entendre’t, entendre’t tant també si entens que no t’entenc de tant entendre’t. I va ser així o no ben bé però més o menys o no del tot, si fa no fa, però sense agulles.