Totes les cometes són tretes 
d’Un tall d’en Josep Grifoll

Tinc un tall que és més aviat com una llesca, que em remou des de la sang fins a la por i que fa riure i fa plorar i que ho fa junt —com una trena. És un tall de tallar pa i tallar la gana. Un forat que com que és llarg li diuen tall però com que és poc li diuen pell. Fou d’aquells que ve amb un crit i amb la glopada i és d’aquests que n’hi ha per temps però no per tant. És un tall que talla el somni, que ni un somni ni que som no fa tancar: la flor viu roja, una ombra cau, juguem a daus amb la juguera i la humitat té dents i mans i dits amb talls. Tinc un tall que m’encongeix, que m’arrauleix, que finalment, més que el turment —la nafra amb ment—, m’estira un ull: «el color de la sang és el teu color de sang i prou/ cada tall és personal i intransferible/ no és estrany trobar-se cicatrius infectes/ perfil de lladrucs dents esmolades espines». És un tall que em mira molt, que m’obre la boca i dins la boca em ve i em diu que és amb tu que ara ens curem perquè «d’un cap de tremolor indisciplinada/ que t’era inconeguda o remota o el diable mateix» vas ficar-te dins el tall i no en vas treure conclusions.