Arribo al final, de nou al principi, una altra volta el darrer vers i una pregunta arriba tard. M’aturo en els ulls antics-ultramoderns de l’ermità de pam a pam mirant la terra i la pregunta va com ve: ¿per què aquest captaire has triat? Potser perquè capta. Perquè és un home que no només mira, que no només fixa la vista, que es dóna a l’ull per amarar-se –o estimbar-se- d’amplitud. Perquè intueix tots els camins, els viaranys i els raserets. Per “estendre l’esguard pels amples horitzons de la muntanya”, i saber que al final, tot i la vista i l’escorcoll, mai “s’esvairà el misteri/ del fons de tota cosa”. Potser només per sentir el gust d’anar dient “la nocturna escampadissa de llumets”, “la nocturna escampadissa de llumets”, “la nocturna escampadissa de llumets”... O potser per quedar enmig del primer i del darrer vers: “hoste só de l’altura”, “en la fonda expressió de la natura”.