aquell home amb fama de surrealista i tota l'hòstia 
raonava amb arguments cautament feixistes 
des del seu benestar sense perdre ull 
de les vendes i el ring ring de la caixa. 
de vegades introduïa a la conversa el dubtós testimoni 
d'un poeta llatí naturalment apòcrif. 
tu estaves que et mories d'indignació 
de cansament 
de ganes d'amollar una bona pixarrada a l'establiment. 
potser una cagada. 
vostè perdone jo. 
no et deixava parlar, parlava encara. 
al carrer floria una primavera humil 
una primavera d'amagatotis. 
els xicots i les xicotes passaven abraçats es palpaven 
es reien. 
l'home aquell del gran ull mirava més enllà. 
intentava parlar d'europa. feia un signe gairebé  
episcopal amb l'índex de la dreta. 
escolte que jo em pixe. 
això no obstant allò

a la merda. 
em vaig llançar sota les rodes d'un tramvia 
com que no passa res com que no passa 
res

has arribat 
i com cada dia que arribes 
ho has alterat tot no hi ha res segur 
ni aquell quadre tu fixa't com vacil.la 
pobrissó. fumes.

de vegades tens una mirada freda i gairebé cruel. 
però se t'endevina tota la tendresa del món. 
ets un ocellet mullat. 
m'has inspirat un gran amor. 
¿ho saps? 
tu ho endevines tot. te la saps tota. 
no parlem d'això ara.

ens emmerden. 
sí clar. 
ens emmerden vicent. ¿no et notes ple de merda? ¿no 
sents pujar la marea de la merda? 
¿no veus que això és un merder? 
ens emmerden vicent. 
fumaves breument 
a glopades irritades i intenses. 
permet. vaig prendre una cigarreta del teu paquet. 
ens emmerden vicent. aquesta ciutat. 
no la suporte escolta. ni jo i calle i t'escolte 
i escolte aquell joan fuster aquell vicent ventura 
però no t'ho dic. t'indignaries massa.

jo no sé ser allò que sóc un vell. 
no m'és permès això. 
t'escolte, calle, participe de la teua còlera 
com he participat permet del teu tabac negre que 
voldríem tu i jo que fos més negre encara negre com 
els pèls del baix ventre.