I ara digues,
digue’m com
collons
i amb què
tremolarà déu,
ai,
l’esgarrifança,
per abastar
un poc
de ploma buida
i abeurar-la
-llengua a fora,
cor estès,
ganya dimònia-
en qui sap
en quina deu
d’on ragi el món
de mal
al món
i la disfressa,
I digue’m com,
llegit el broc,
el raig coent,
l’ànima mòlta
i el turment
direm la fressa
que fa l’aigua
i el color de mort
i tot.