arrapada a la mort, com un ham
                 enfondit a la gola del peix
                          Maria-Mercè Marçal

ARRAPADA A LA LLUM

Caure de tu, amor, caure de tu
cap a l’abisme amb cada pedra!
I després llepar la sang
marcant la pell, com un mal
aferrat pel costat de la templa...
Venir de tu, amor, venir de tu
i anar a la nit des d’una nit que ja era negra!
I de dia amb la llum tampoc aturar-me,
ni arrapada a l’escalf, d’ensumar el fred
que et dalla el cor penjat del crani...