Massa contenta
i massa trista.
Tan poc trista
i tan avall.
Tan avall
i amb tanta terra.
Tanta terra
i, si ve el cel
de l’ala negra,
tanta fam
de ser tan fosca
i de ser fosca
a dintre d’ell.
Tant d’estel
des la mansarda
i tant de mal
que no existeix.
Tan poc mal
i ama massa lletra.
Tant de text
sense cap lletra
i tant d’ofec
que, dins d’un llac
i amb el festeig
de les libèl·lules,
s’hi ofega més,
s’hi fa més fondo
i al final
s’hi fa bonic.