fins i tot somio que aquí a la terra no hi ha cap lloc prou tranquil
            per al nostre amor, ni aquí ni enlloc, i per això m’imagino una
     fossa profunda i estreta, i allí restem, abraçats amb amb tenalles
                                                                                                     Franz Kafka

COM AMB TENALLES

Atenallats
en l’abraçada
i ja amb la forma
d’un nus fort,
d’un nus estret,
d’un nus tan vell
com un cor quan
encara estira
el viure obert
de cara a mar
i amb l’emoció
d’un ham que rima,
així aferrats
vam fer desfer-nos
qui sap quan,
qui sap per qui,
qui sap per què,
qui sap si enllà
hi ha més forats
on fer l’humor,
on dar la mà
i on abastar-nos.