I tu somrius. ¿A quina imatge
interior, plena d’encant,
a quina cosa, al teu voltant,
o a quin mot del meu llenguatge?

Munta d’un fons ingenu i pur
el teu somrís, com una rosa,
per a quedar-se mig desclosaç
entre els teus llavis, dins l’atzur.

Irresistible força nua!
Ah!, dir-li bell, al teu somrís,
és no dir res. Dolç gest precís,
que fins al cor, dret, s’insinua.

Goig inefable d’un moment
que de dolor l’ànima em renta.
Somrius com quan s’aixeca lenta,
dins els pins, l’alba, frescament.