Somric. -Te n’has d’anar-. I el meu somrís
vol amagar una angoixa -i és trist, p’al.lid
com la fulla que sent morir el bon temps:
el nostre estiu s’acaba. Et vaig mirant
llargament, dolçament, i el meu esguard
és ple de comiats, tendre d’adéus
-demà els meus ulls et buscaran debades.
¿I aquest plec ignorat en els teus llavis,
que abans reien sincers i un fons de pena
ensenyen ara en el seu riure fals?
Ah!, s’han trobat els ulls, l’una mirada
repenja en l’altra, i un moment els rostres
són seriosos, com ho és l’amor,
que en mi sento que puja, anguniat...
I l’esguard torna a les petites coses,
i els llavis al somrís i al mentider
parlar de tot allò que no interessa.
I els dos sabem que ens enganyem. El joc
és en va. I veus, amor, que ara voldria,
vull acostar-me a tu, abraçar-te, estrènyer
el meu front al teu pit, i demanar-te
inacabablement: -No, no te’n vagis...!