Un goig que oblidava es posa
a cantar-me, de mati.
Rera la finestra closa,
quina festa ve a florir?

Ja et conec, alegre albada
que em sotges el despertar.
No és la sola vegada
que m’estires de la mà.

És la llum dolça i primera
que avança pels somnis vells,
amb cridòria matinera,
tota creuada d’ocells;

És el sol que, ja fa estona,
el seu curs lent ha reprès,
i amb mirada que esperona
torna al carrer bell i encès;

És terra meva, és a casa,
és primavera gentil,
i és el goig, florida espasa,
que em penetra el cor d’abril.