Març empeny la corrua dels seus núvols,
indecís entre el sol i la pluja, talment
la meva ànima -el món mirall, ella Narcís-,
dubtosa entre un temor i una esperança.
El parc -urbà, gens rude Paradís-
retorç amunt les branques sense fulles.
La terra, per mitjà dels arbres, obseqüent,
al cel demana frondes i bonança.
Una darrera flama del capvespre
unes bardisses enrogeix. El marbre
d'un cos nu -la pagana primavera
encara no ha arribat- és ert i pàl.lid
de fred. Penetro, surto, d'un món sorrut i bròfec
al mau interior melangiós i ombrívol.