Balcó de l'ànima desperta,
paisatge dels meus dies,
compartida amplitud i revelat silenci
on recolzar un obscur desig de companyia.
Sé que existeix el món i que és bell de vegades,
i que d'altres vegades és closa fesomia.
Sé que corcons i ullas kl'alegria ens roseguen,
com sé que pot retreure's una ànima expansiva.
Sé que un mal vent esborra les arbredes
i que un altre de fi les aveïna.
Cal que sempre esperem, rera la negra porta,
els francs camins cap a una llum tranquil.la.
Torna de tant en tant l'acord dialogat
amb el món navegable d'un bon dia.


***

Alta, la lluna pren color,
quan s'esvaneix dins l'infinit, la tarda.
L'oreig, la vida, el gaudi, la gerdor,
familiar la lluna esguarda.

M orta la febre de l'estiu,
darreries d'agost, l'hora és més fina.
Després de pluja i vent, l'horta somriu
i el cel les boires elimina.

El fresc alè de cap al tard
arriba de llevant, per damunt l'ona.
La mar, damunt els verds, s'obre a l'esguard:
vora ella, els fruits la terra ens dóna.

Anticipat gust de tardor!
La faç del safareig la seda tiba,
al raïm va espessint-se la dolçor,
la síndria es bada en frescor viva.


***

L'espai s'eleva, es desentén
-torrents de llum, mars- de la terra;
sols lliura el peu al grat del vent.
Dels horitzons es desaferra,
vegetals, minsos, allà baix,
quie encén la tarda de biaix.
Excelsitud, només, desclosa
volta deserta, cristall pur.
Del sol reial, camí d'atzur
cap a la terra en què reposa.