Perquè el gregal acosta i llima el fred,
transparenta l'hivern, enteranyina
el cel i mou la líquida cortina,
present dels núvols que a cavall admet,

palpiten els sembrats, es fon la set,
s'estufa el bosc amb voluptat més fina,
el bru torrent afalagat camina
i pressenten els camps un vast esplet.

Revolades i aiguat damunt l'arbreda,
horitzó que es limita, presó freda;
i si mig obre el cel un finestral,

oh el relleu de la terra, ara expandida,
horts, puigs, plana, estimballs, tendresa humida,
fins al port i la mar, sota el gregal!


***

Jo et sé pregon,
amb una llum d'arrels,
amor que oblido
quan visc diàriament sol.licitat
per la sòlida llum i el pes que ens volta.
Oh amor reconegut i final esperança,
en el múltiple cor aventurer,
en la infidel marrada,
en el retard plaent
pel camí que a tu torna sempre, sempre!...
Oh alegria del bon retorn, i meravella
de trobar com abans, en braços renadius,
la volada més alta de la llum!


***

D’enllà dels horitzons, 
rotunda sobre els homes,
l’alegria de l’aire.
El món avui és aire;
és una pell ardent
que de goig estremeuxen
les altes correnties.
Llum de l’aire, sabor
de l’aire! Hi ha sospites
de primavera, al fons
de la brisa pausada.
L’aire rriba joiós
de travessar la glòria
del dia; d’agençar
d’una frescor d’escumes
la sandàlia lleugera,
o, al pinar assolellat,
de suscitar i endur-se’n
Aquests hàlits de vida.
del costat de l’hivern
Surt a encalçar la joia
Un voleiar de gràcies.
al pit adolescent
clares imatges cremen,
i un desig abrandat
busca, en camins aeris, 
revelades nueses.
Cap a un triomf de llum
apressada la terra.
En nova ardor les sabes 
cap a la primavera.
Un deler, que dormia
dins l’ombra, ha obert els ulls.
I la sang es contempla
a ella mateixa, viva, 
i en tanta embriaguesa
o estranyada delícia,
es creu suficient, 
lligada aquí, a la terra,
als homes, a la densa
gerdor i a la presència
lluminosa de l’aire,
aire de mars, obert
a les promeses, aire...


***

Tota aquesta oberta bellesa,
la veig tan en present!
Camps de l'abril, alada avinentesa
entre un amor lliurat i una joia suspesa:
tot això romandrà, però no aquest moment,
i sento, essent jo el goig, que enllà de mi s'estén.
I el dia ens fuig, i la flor mig malmesa
del cel, l'embulla el vent;
els molins acrediten l'envestida fluent;
res no sent la peresa
i el blat oneja al grat del pur corrent.
Va pels sembrats, blau cel i rosa, una pagesa,
i, no lluny del torrent,
unes noies passen, rient.
Se'n van pel seu camí tan ple d'embriaguesa
com el que el seu pas obre pel meu somni amatent.


***

Ha dut la primavera
un cel tot net al sol.
L'illa, davall, retorna
fulgors. El mar l'envolta
amb marc d'immensitat.
Làmina ardent, la terra
tanca al sol les entranyes.
El mar no; vague espill
del foc meridià,
dóna vives espurnes,
fugaç reflex del sol.
La llum travessa l'ona,
la superfície blava,
i, apagada, perd vida
i en el pregon s'ofega.

Però el mar no et coneix,
illa. El teu verd tresor
ignoren les onades
que envesteixen o freguen 
els teus límits. Tot just
toquen la roca nua
i la infèrtil arena.
Els llavis de la mar
sols besen les riberes
humides i salobres,
com l'amant desdenyat
que aprofita un descuit
i besa, agosarat,
la vora del vestit
que la dama arrossega.
No és amic de la terra,
el mar; ans n'és esclau.
Està ajagut, atent
o sols ple d'impotència,
fosc i algun cop rebel,
als peus de la seva ama.

Bell d'un vast assossec,
el mar avui se'ns obre.
És temps de festa, i duu
el seu blau i daurat
mantell, clara lliurea.
Esvelt damunt la calma,
amb les veles joioses
de llibertat i brisa,
surt un vaixell, un blanc
missatges de la terra;
s'inclina en un gran arc
i abandona la costa.


***                                 

Quan la terra s’eixuga,
torrent, horts es desperten.
Fresca cançó de l’aigua,
Amb sol i ombres pregones.

Fa com si vola o juga.
Canta, brilla, escumeja.
Aquí s’atura, fonda;
allí, lleugera, salta.

Però l’aigua s’enfonsa.
Busca el pendís, llenega.
Omple el fondal; hi endinsa
tot el cel que emmiralla.

Llisquent damunt la terra,
sabes només eleva.
Feta verdor, flor, ufana,
els alts marges domina.

Si tímida s’oculta, 
espessors la delaten,
tota la vida gerda
Que s’allarga vora ella.

Fins la roca on s’arrapa
floreix a una influència
d’aigua i sol. S’il.luminen,
vermellencs, els baladres.

Si l’ombra s’entafora
dins la font enclotada,
també és niu de tendreses:
s’hi acull la falzia.

L’hort el torrent voreja
o el bosc el peu h banya:
hi creixen pins, savines,
mata, esbarzers, ginebres.

Oh la verdor sonora
que amb el canyar s’aixeca!
Oh la murta aromàtica
i el tinter i vidiella!

Al capvespre, és tot ombra,
clara veu, tendra fuita.
El rossinyol hi arrela 
les altes notes líquides.