L'esguard és transparència i calr repòs
sobre els camps que asserena el pur migdia.
¿Sóc jo qui aquesta pau testimonia,
quan s'estén desdenyosa del meu cos

i del meu esperit? Un recer clos
fora del temps que sotja -jo diria-,
sense un estremiment de melangia
-només jo amb tanta absència ja commòs.

Sí, deserta la terra, inhabitada.
Sota un forfoll d'ocells i l'alenada
d'un oreig mementani, més pregon

el seu silenci. Eterna mentre es fon
l'ombra del núvol viatger, rosada.
Passem, i fuig, ja un poc aliè, el món.