Darrera de les naus, com una estela
que el temps no esborra, com un solc obert
a la sement més noble, fou complert
el destí d'una llengua amb llast i a vela.

Redossada entre roques, ara anhela
retornar al mateix port, no pas desert,
oh gallardets i pals on és despert
un neguit i on un flam es desentela!

El mot illenc duu salabror marina,
soledat, llum de feixes en saó,
aires on el pi vola amb la savina,

el goig amb rels d'esforç i de dolor.
Veureu un batec d'ales de gavina
i brins novells de l'íntima llavor.