Cavaller que adormia
a la tempatació
El foc i el deixondia
quan calia braó.

Ira santa i salvatge
li cruixia a les mans.
El cor era coratge,
força els membres galans.

Als ulls gentils li lluca
cristiana virtut.
Té morta als peus la cuca
i al cel l’esguard perdut.

El seu renom avança
des d’un vell orient.
Dur cavall, dreta llança
que anàvem coneixent.

Fills d’una terra llunya
admiren tal gençor.
Sant Jordi, a Catalunya,
el reben per patró.

Cap a les illes vénen 
els vaixells catalans.
Els vents dansen, s’estenen
per veles triomfants.

Rompuda, s’esllavissa
mitja lluna al pregon.
Sant Jordi eixampla a Eivissa
camins per córrer món.

Sant Jordi és blanc, un temple
entre aires de cristall.
A l’altar dóna exemple
de virtut a cavall.

Sobre els arbres s’enfila
coronat de merlets.
Mar a dos vents vigila:
aquí  els camps són estrets.

Horts i raïms-la terra
és un pla d’abundor.
Al nord, asprors de serra.
a migjorn, la claror

D’unes líquides tanques,
espill d’un cel molt alt,
On sobreïxen, blanques,
les muntanyes de sal.

Una torre, a la costa,
parla d’un món absent.
Ja el moro no s’acosta
i s’emporta la gent.

Sant Jordi encara esguarda
la mar, vers l’enemic.
Només veu, a la tarda,
baixar un repòs antic.