I

Diem el cor. Mireu-lo. És així el vostre?
Són paraules, estranyes per ventura
a la vostra habitud. En part estranyes.
O l'estranger és el cor? No el coneixíeu?
Oh! Ment i sentiments ens agermanen.
Tots hem temut, i amat, i la sofrença
a tots la carn i l'ànima ens rosega.
Sabem això que cal -i que no basta-
per anar per la vida, aquí baix, sota
del cel profund... Ai! No escolteu? ¿Defuges
tu, mon germà, aquest càntic, el poema?
El poema, aquests mots que a tu s'acosten,
no et diuen res entenedor? Sóc flama,
llum ardent. I en tocar-te, apagats, moren?
Sembla que, l'espurneig, sols el poeta
vulgui escoltar, que sols a ell li calgui
escoltar-lo, i que en faci, d'això un deure,
a fi que uns pocs també en el vers l'escoltin.
Espurneig crepitant a les paraules,
després; paraules que amb ressons el tornen.
Claror de poesia, aquesta gràcia
amb que Déu fatigà, entre molts, un home.
No l'amor ni el dolor, no la paüra
ni el goig, per on s'enllaça el cor amb d'altres,
sinó una embosta de la rara ardència,
omplerta ben a prop de joia, angúnia,
amor, dolor, temor... Sols poesia.

II

Poesia: foc i aire, irreductibles,
pels límits cordials, mentals. Les ales
d'un ocell impensat, rabents tal volta,
entre tantes cegueses. Sols uns homes,
o un de sol, en aquest batec reparen,
alt, invisible i -qui ho diria?- alegre,
ardidament alegre. És l'amorosa
tremolor enllà d'eròtiques tempestes;
un bes al fons del fel de les ferides;
a través dels temors, una esperança;
potser una sola veritat, o l'ombra
per on apunta: amarga, però certa.
La poesia porta una delícia
secreta entre els dolors, una bellesa
recòndita entre els monstres més palpables,
una potència màgica que torna
el nostre mot més nostre com més fondo.
Callem tant, que voldríem que uns pocs versos
trobessin en algú una orella atenta.
En la més trista, desolada estrofa,
un llunyà assentiment hi bat. Els versos
són això: sense el goig no existirien.
No el goig comú; un miracle solitari
i agraït comuniquen. Si tot fóra
dolor, només dolor, el vers callaria.